Carreras, Batista (1921): Manual per a recerques d’etnografia de Catalunya
El antropólogo Lluís Calvo, miembro del Consejo Superior de Investigaciones Científicas de Barcelona, nos puso sobre la pista de esta obra, ilustrada con cinco reproducciones fotográficas de Tomas Carreras i Artau y en donde se recomiendan normas para la toma de fotografías de carácter etnográfico. Los autores aconsejan:
No fiarse demasiado de las fotografías tomadas anteriormente.
Las imágenes deben ser copias exacta de la realidad.
El modelo no debe posar.
Debemos realizar reportajes. La foto única, por bella que sea no sirve.
Conviene fotografiar objetos secundarios que sirvan de referencia al tamaño del modelo principal.
Es necesario documentar por escrito las fotografías.
El dibujo y los gráficos, en ocasiones, son más útiles que las fotografías:
IV FOTOGRAFIES ESPONTANNIES DE TIPUS I COL.LECTIVITATS
Mitjançant aquestes fotografies, que podriem anomenar psicològiques, es tracta de sorprendre al subjecte folklòric (individu o col.lectivitat) en la seva expresió natural. Es doncs, condició, essencial per a que tingui valor psico-etnogràfic que el subjecte no sàpiga ni s’adoni de que’l van a retratar.
Els tipus i llurs maneres han d’ésser representatius. Escapen del nostre objecte les rareses individuals o de grup que tan solen interessar als aficionats a la fotografia.
De més a més de la biografia, que podrà redactar-se separadament, cal consignar en la fitxa fotogràfica tots aquells detalls que ajudin a revelar el conjunt de la expresió natural del tipus. Així, per exemple, són detalls dignes d’ésser anotats: el pentinat, l’ús de bigoti o barba o l’anar afeitat quan aquestes circumstàncies constitueixin distintius personal de la classe o de l’ofici, explicant els motius si es saben; el modo de retenir la pipa en la boca entre la gent de mar; el gec a l’espatlla i la vara de freixa a la mà entre els pagesos quan “fam camí”; un conjunt de detalls precisos (el pentinat, el brot a l’orella, la faixa, etc), els quals ajudaran a descriure els tipus de maco, del fatxenda, etc. Cal també recollir i consignar, amb especial cura i discrecció, certes expressions eixides espontàniament de la boca del subjecte, a vegades d’una concisió lapidària, que revelen el seu peculiar món d’idees i sentiments.
Los fotografies de col.lectivitats han de versar sobre assumptes o monuments tradicionals de la vida del poble; festes majors, aplecs, romiatges, processons, vots de poble, treballades, danses, esclovellades, conjunts d’oficis i ocupacions, etc. Ultra la descripció de tots aquest actes, és precís encara consignar totes aquelles dades reveladores de l’esperit i l’organització del grup.
Convé tirar una sèrie de fotografies, com més nodrida millor, sobre un mateix assumpte, quan l’interès d’aquest s’ho valgui; triant, però, aquells moments més característics, que són també els que ofereixen una emoció més pura. Descriguim-se en les fitxes respectives cada un d’aquests monuments, restablint l’ordre natural entre tots ells, mitjannçant una enumeració i referències.
L’ARXIU té en projecte l’aplicació del cinematògraf.
En l’Apèndix V presentem un model de fotografia espontània d’un tipus, la fitxa de la qual, literalment transcrita diu així:
Vaquer del Pirineu. En Francisco Torner de “Cal Tanelló”, de Queralps.-Ha passat tota la setmana amb la vacada. És el dia de la Mare de Déu d’Agost. La fotografia l’ha sorprés en el moment d’arribar al Santuari de Núria, on “ha baixat-segons diu-per oir missa, proveir per a la setmana i trobar-se amb la dona” (Santuari de Núria, 15-VIII-18)
L’Apèndix VI és un model de fotografia espontània d’un grup. La dita fotografia forma part d’una sèrie de 9 instatànies que reprodueixen altres tants moments del Ball dels bastons, estalviant així la seva descipció detallada. A continuació transcrivim la fitxa corresponent, la qual, com es veurà, ofereix especial interés per a la psicologia de grup:
El Ball dels bastons de Sant Iscle de Vallalta.-Els balladors formen una “colla”, no una societat. No hi ha càrrecs: solament un dels joves, En Josep Maynou (àlias Carrabisco), actua de cap de colla i ´és qui fa els tractes. Ballen “sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides”. Del fons comú són pagades les despeses de les sortides i els bastons”, puix se’n trenquen molts. El vestit se’l paga cadascú. (Els pantalons abans costaven 6 ptes.’; ara en costen 12).
A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d’agost), que és la festa major del poble. També van a altres pobles, i “allí on convingui”, si els contracten. La present fotografia és presa a Sant Pol de Mar, el dia de Sant Jaume, diada de la festa major.
Els vells de la colla, que fan elsl oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i són els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix insubstituïble. D’aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla. (Vegi’s, a la fotografia, la seva actitud mig hieràtica mig pedantesca).
Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts. (Sant Pol de Mar, 25-VIII-20).
De les fotografies d’actituds (Apèndixs VII, VIII i IX) ens en havem ja ocupat abans (pàg. 59) (CARRERAS; BATISTA, 1921, 64-65)
