miércoles, 28 de abril de 2010

La fotografia, gran auxiliar del folklore

Rossend SERRA I PAGÉS, (1928): La fotografia, gran auxiliar del folklore
En 1928 el folklorista Rossend Serra i Pagés (1863-1929) ofreció una conferencia en el Club Excursionista de Gràcia sobre la utilización de la fotografía en el folklore. Esta charla se organizó como acto paralelo a la Exposició gràfica de costums i festes tradicionals. Serra ridiculiza la típica fotografía de recuerdo de los excursionistas domingueros. Propone la toma de imágenes útiles para el estudio del folklore, de la antropología, la geografía humana, el arte popular, la arqueología y la etnografía.
Serra propugna planificar las excursiones de forma que coincidan con manifestaciones folklóricas. Defiende el trabajo en equipo y los reportajes fotográficos elaborados. La fotografía aislada carece de valor: “Es precis anar-ne fotografiant tots els incidents característics des del primer fins a l’últim.” Para Serra el valor documental no está reñido con el artístico.
Propone el siguiente sistema de clasificación de las fotografías folklóricas:
I. País i habitants.
II. Costums.
III. Objectes tradicionals i d’art popular
IV. Llocs llegendaris
V. Reproducció de làmines i quadros antics referens a coses folklòriques
Para fotografiar a la gente sugiere fotografiar de frente, perfil y figura entera. Finalmente señala la utilidad de la fotografía como medio para reproducir, láminas y cuadros:
“En la ciència folklòrica o sigui del saber popular, la Fotografia treu innombrables coses i fets que entren per la vista, els quals la intel.ligència més clara no pot precisar de moment, ni la visió més fina pot abraçar en conjunt i en detalls a la vegada i molt menys la memòria per privilegiada que sigui, podrà recordar després.
I no obstant, per fer-ne un estudi seriòs, cal tenir-ne el document, que sigui reproducció fidel de l’original
Els aficionats a la fotografia i fins els professionals, tracten d’obtenir solament assumptes artístics, quan no es concreten a treure senzills records d’excursions o de persones, que en general tenen poquissim interès i fins ben sovin són ridiculs. Una colla d’amics anant d’excursió que estiguin retratats en un lloc ben característic, ès un record bonic; però trobar-los a cada moment per la montanya, pel riu sentats a terra, menjant, en el poble, a l’entrada de l’esglesia i per tot arreu, fatiga; prou vegades desentonen i altres desfan el paisatge. En canvi, un monument o un bosc sense cap figura per comprar, resulten incomplets.
Els assumptes folklòrics, per contra, tenen gran atractiu. Un prat envellutat a prop de l’aigua, amb arbres més enllà i les muntanyes per fonts, constitueixen un escenari rural molt bonic, però hi falten els actors; poseu-hi una vacada pasturant o els pagesos com dallen l’herba i l’interès augmenta immensament. Una ermita abadonada, enmig de les solituts muntanyenques probablement interessarà, però si és un dia d’aplec, llavors sembla que guanya extraordinariament en valor, perquè l’ermita no és pas com una roca, un pur accident de la naturalesa, sinó que va ésser erigida per la devoció de la gent i quant aquesta es palesa llavors queda enrodonit l’assumpte.
Així per l’estil podrien citar-se innombrables exemples, en els quals sense escluir la condició artística de les fotografies, guanyessin immensamnent en caràcter i fossin documents de vàlua per a l’estudi del Folklore, que comprèn totes les disciplines dels coneixements populars, serien a la vegada materials d’estudi per l’Antropologia, Geografia humana, Art popular, Arqueologia i Etnografia.
Podria objectar-se que les fotografies es prenen quan es poden pendre i que per tant si un hom s’escau a passar per un prat o per una ermita quan no hi ha ningú, fa de mal retratar-hi la gent. Però la fotografia es com les altres coses: el qui ha de cobrar una factura, va a la casa el dia i la hora de pagament que té establert: quan volem anar al teatre, ho fen a les hores defunció; i fins per menjar. No ens presenten a casa a qualsevol moment, sino en l’oportú, conforme a la costum de cadascú té en la familia.
Sovint passa que un fotògraf podria anar indistintament al Vallès per Carnelstoltes a veure el vistós ball de gitanes i a Santa Cristina per aquesta diada a contemplar el bell espectacle de la processó per mar, i per ignorància va al primer punt a l’estiu i a l’últim a l’hivern; amb lo qual es priva d’observar les costums tipiques, que li proporcionarein abundants motius d’impressionar plaques.
Per treure partit de totes les coses, cal la deguda preparació: saber el que s’ha d’anar a fer, quan i com.
Treure un clixé d’una processó, es tenir-ne solament una nota per demés fragmentaria; es com veure un moment d’una pel.licula llarga. Es precís anar-ne fotografiant tots els incidents característics des del primer fins a l’ultim: banderes, atributs, imatges, comparses populars, corporacions, acompanyants, clero parroquial, autoritats, i encara escollir-ho des d’un punt de vista típic, que dingui idea de la part que hi pren el poble.
Un individu sol, és molt difícil que es pugui emprendre aquesta tasca, perquè es llarguíssima, inacabable, com oi és proposar-se fer una col.lecció de qualsevol cosa. Però, una corporació ja és diferent. Són molts a l’hora; cadascú té les pròpies relacions i facilitats en determinats indrets, diverses èpoques lliures en que poder anar a treure fotografies aptituts especials quel’habiliten amb probabilitats d’èxit per a la reproducció de les coses més variades; així es va produint la emulació entre tots, donant per resultat l’aportació de nombrosos assumptes i la consegüent formació d’una nodrida col.lecció, que ha d’augmentar en fotografies de vàlua, amb la celebració periòdica de concursos fotogràfics.
No es qüestió d’anar a exposar ara els detalls de la col.lecció, ni les bases de dits consursos. Això depén del punt de vista especial de l’associació i dels medis econòmics amb que conti, en vista dels quals es redactin els respectius reglaments. El tamany, el nombre de fotografies de cada classe, les ampliacions de certs assumptes, els dispositius per a les projeccions fixes, els asumptes propis de cinematògraf, els de fotografia en colors, les vistes d’estereoscop, fins les qualitats materials de detalls, llums i posa dels clixés, la propietat dels matiexos, la col.locació en àlbums, marcs i aparells especials per a poder-los apreciar més bé; totes aquestes questions i altres encara que se’n deriven, han d’estar regulades de manera convenient.
La questió prèvia, és la de tenir les fotografies i tant per a tenir una orientació per fer-les, com després per classificar-les, és que s’ha d’adoptar una classificació, que pot ésset per exemple, en els següents cinc grups:
I. País i habitants
II. Costums
III. Objectes tradicionals i d’art popular
IV. Llocs llegendaris
V. Reproducció de làmines i quadros antics referens a coses folklòriques
PAIS I HABITANTS
Paisatges típics. Es a dir l’ambient que es toca i el palpa, que determina, la manera d’ésser dels habitants. Es la gràfica de la geografia humana, pintoresca i d’un gran valor científic a la vegada.
Cases i pobles. S’entén, típics, obeint a les exigéncies del clima, de l’explotació de la riquesa i seguint-ne el desenrotllament a través dels temps. Es un corolari del grup anterior.
Persones. Retrats de les persones ben caracteritzades de front i de costat. De figura entera, per veure’n les actituts, els vestits i els accessoris, per exemple; manera de dur la barretina, el mocador del cap. com porten les criatures les dones, com duen ls cantis, la llenya, els coves, els homes, com se posen els gecs, etc. Es un capítol notable per a l’Antropologia i l’Etnografia.
COSTUMS
Constitueixen l’estudi de l’Etnologia per l’imatge i formen un catàleg immens d’assumptes, comprenent les diverses escenes de la vida familiar, festes calendaries, manifestacions religioses i corporatives, jocs, balls, representacions populars i drames litúrgics, costums de treballs ramaders, agrícoles, industrials, de transport i altres menes de comerç, quefers casolans, de la gent de mal viure i pràctiques superticioses.
OBJECTES TRADICIONALS I D’ART POPULAR
Tota mena de producte i objectes procedents dels treballs i servint per a les costums citades del grup anterior.
D’entre tots els objectes, s’en destaquen uns d’adornats pels procediments folklòrics, que en junt determini l’art popular, que ha d’ésser classificat apart pér a sa importància especial.
LLOCS LLEGENDARIS
L’immensa major part de llegendes s’apoien en accidents topogràfics, vestigis d’edificació o senyals en uns i altres, que mentres perduren, la llegenda es conserva, si es destrueixen, la llegenda desapareix, per estar-hi generalment vinculada. Cal doncs reproduir-los ben depressa, si no volem que el tresor poètic del nostre poble desaparegui.
REPRODUCCIÓ DE LAMINES I QUADROS ANTICS, REFERENTS A COSES FOLKLORIQUES
Hi ha poca cosa publicada en aquest sentit, però reproduir-ho, perquè sol estar escampat en obres dificils de trobar o en col.leccions particulars. Com que les costums van evolucionant, serà molt interessant poder seguir les fases d’una pràctica o restablir la que ja estigui abolida.
Així mateix serà de gran conveniència, obtenir la representació dels genis derivats de les antigues mitologíes (follets, encantades sirenes, etc), dels animals quimèrics (serpents, dracs, grius, etc) i dels sers diabòlics i sobrenaturals (dimonis, bruixes, fantasmes, etc), procedents de les velles supersticions.
Aquesta és la classificació que de moment me sembla més oportuna i si bé és veritat que suposa un nombre immens de fotografies enquadrades en un cartipàs grandissim; això no ha pas d’espantar. Es com el col.leccionista de segells de correu que no li ha de fer por l’álbum abultat amb el caixetí per a cada un. Així sap que podrà classificar-los bé, i no té res que veure amb el nombròs o escàs de la col.lecció. Se fa el que es pot.
Però fent-ho d’aquesta manera, s’iniciarà l’estudi gràfic del Folklore i es tindrà un arxiu d’inmnesa vàlua per a la ciència i l’art, donant a l’excursionista un objectiu de la més gran importància, augmentan-li en alt grau l’interès de les excursions.”
(SERRA I PAGÉS, 1928), La fotografia, gran auxiliar del folklore, Mai Enrera, Butlletí del Club Excursionista de Gràcia, junio de 1928, nº 41, 58-61)